Cagum Déu!

El dissabte passat em van caure els collons al terra, o potser tindria que dir que em va caure la vena dels ulls. Sí, ben pensat, crec que això últim queda millor.



Aquest esglai, aquest moment quasi bíblic, va tenir lloc durant el concert d’en Llach. Mai he estat un seguidor incondicional del noi de Verges, no ens hem pas d’enganyar. Però, ves per on, el que són les coses, ens van convidar a anar-hi i hi vam anar. No crec que sigui necessari, a aquestes alçades, explicar qui és en Lluís Llach; no crec, tampoc, que faci falta dir que el concert del dissabte era el seu darrer concert. Però, ves per on, acabo de fer tant una cosa com l’altra; visca la retòrica florida, valguem Déu!

Arribats a Verges ens van conduir cap a un gran envelat on, tot i la gent que ens hi aixoplugàvem, hi fotia un fred que pelava. Però, certament, el fred era sols ambiental. La gent que s’hi havia reunit estava del tot calenta. Potser per la sensació de estar davant d’un moment històric, d’un moment capdal, en unes vides que han quedat ancorades, en el millor dels casos, en els primers setanta; o bé, pel fet de ser plenament conscients d’estar davant de la darrera oportunitat de purgar les seves culpes, les seves traïcions, nacionals i personals.

I mentre pensava en tot això que va entrar en Montilla. Pobre home! Qui el va enredar per estar en el lloc equivocat en el moment inoportú? La pitada que va rebre és de les que fa història. Per un moment vaig recordar aquella imatge impagable del Molt Honorable Jordi Pujol presentant als Chunguitos damunt l’escenari; dient que mentre anava amb el cotxe oficial, passejant-se per Catalunya, posava les seves cançons a la ràdio del cotxe. Quins collons! Algú s’imagina en Pujol fent les veus a Dame veneno?
Quina cara hi va posar el pobre, en Pujol, a la pitada que li van fotre! La mateixa que va posar en Montilla el passat dissabte. No crec que el bon home se la meresqués, però, tot i això, la veritat es que hauria pagat diners per veure-li la cara a l’actual Molt Honorable mentre en Llach cantava la magnífica País petit; i tant petit devia pensar l’Honorable, tant, que no sabia on amagar-se.
I va començar el concert, i les primeres cançons van ser dels seus darrers treballs. I entre cançó i cançó en Llach els va començar a llegir la cartilla, als polítics. Polítics, que com babaus, estaven asseguts entre nosaltres, entre els que de veritat volíem anar al concert. I els va dir de tot, crec que es va quedar a gust. Ell a gust, i ells servits. Es el que té anar als llocs per complir. Es el que té anar als llocs a fer el paparines i per poder sortir per la TV3, la d’ells, ara que s’acosten eleccions.

A mida que en Llach cantava em va començar a envair una sensació de recança. Les cançons van començar a ser les de tota la vida, les que havia escoltat de petit. I com sempre passa amb la música em vaig endinsar en un munt de records. Em vaig veure a mi amb quinze, amb vint-i-cinc, amb trenta anys. Vaig començar a recordar persones i paisatges, moments viscuts i moments patits. I mentre em gronxava en els records, amb una certa melangia, en Llach ens les anava fotent. I aquest cop no tan sols als polítics, ara també ens tocava a nosaltres. A tots els que ens hem deixat anar. A tots els que ens hem oblidat, ara ja som grans, de totes les il•lusions que, ja fa tant anys, teníem.

I, més d’hora que tard, es va anar acabant el concert i van començar els bisos. I ostia quins bisos! Sabessis bé; Que tinguem sort; Venim del nord, venim del sud; Viatge a Ítaca.
La gent estava ja desfermada. Els més nostàlgics, o els més carallots, van començar a encendre llumins i encenedors. En aquells moments tots el presents, bé, potser no tots, oi Montilla?, acompanyàvem el millor que podíem al cantant. Tots, bé, potser no tots, oi polítics?, estàvem preparats per demanar revoltes i revolucions.

I de cop es va acabar tot i en Llach va baixar de l’escenari i, fonent-se entre els mortals, es va fer home. I mentre es passejava entre la gent, tots els presents vam començar a cantar, primer L’Estaca i desprès Laura; i fins i tot, crec recordar, Els Segadors.
I la nit es va fer curta i mentre sortíem de l’embalat ens miràvem i, sense paraules, ens dèiem que les coses podien canviar, que les coses tenien que canviar. Afortunadament, vam anar a dormir i, al despertar-nos a l’endemà, el concert ja quedava molt lluny. Tot ens quedava ja molt lluny, tant lluny com ens queda sempre Ítaca.